El president de la CEA, Gerarc Cadena, va participar el passat 11 d’abril en el debat organitzat pel partit Liberals d’Andorra i l’Institut OSTROM al voltant de la pregunta «Andorra, país d’oportunitats?»
Aquest debat va comptar a més amb la participació de l’excap de Govern, Albert Pintat, la directora d’Andorra Business, Judit Hidalgo, l’emprenedor i assessor Marc Urgell i el director de projectes de l’Institut OSTROM; Albert Torrelló.
Tot seguit reproduïm el més destacat de la intervenció del president de la CEA, Gerard Cadena.
Taula rodona ‘Andorra, país d’oportunitats’
Quan parlem d’oportunitats i d’obstacles per a les empreses, ho podem fer de dues maneres. En primer lloc, fent una llista de detalls i coses quotidianes amb què els emprenedors i els empresaris es troben cada dia. I ens hi podríem estar estona, perquè la llista és llarga.
La llista de les oportunitats és llarga (per sort): La fiscalitat baixa, unes càrregues socials moderades, la proximitat amb l’administració pública, un sistema bancari i financer propi que atén les necessitats del país i del seu teixit productiu… I la llista dels obstacles (per desgràcia) també és llarga: La burocràcia, un marc legislatiu que no és sempre el més competitiu i àgil, la dificultat per trobar determinats serveis especialitzats…
Però aquestes llistes no són les que avui m’interessen. Crec que hem de parlar d’oportunitats i d’obstacles -o d’oportunitats i de reptes- des d’una perspectiva més elevada, més a llarg termini. I això és el que ens ajudarà a entendre per què l’economia andorrana -que va bé, que creix- no acaba de diversificar-se tant com voldríem.
I és estrany, perquè en els últims 15 anys hem seguit tots els passos del model liberal per diversificar l’economia i fer-la més competitiva:
Hem passat d’una economia tancada a una economia oberta i homologada; hem acabat amb els prestanoms, que ara ens semblen una cosa gairebé medieval, però que eren de plena actualitat a Andorra fins fa pocs anys; hem introduït una fiscalitat directa, competitiva i homologable; hem reformat el secret bancari per adaptar-nos a les normes de l’OCDE i la Unió Europea; hem signat convenis de doble imposició per acabar amb la penalització a l’exportació de serveis des d’Andorra.
Aquí la llista també seria llarga i demostraria que hem seguit els passos de la recepta liberal.
I tot i així resulta que la inversió estrangera que hem estat capaços d’atreure s’ha centrat -principalment- en allò que ja teníem: Desenvolupament immobiliari, turisme, comerç…
Bé, en primer lloc, potser no ens hauríem d’estranyar tant: Perquè si aquests ja eren els sectors principals de l’economia andorrana, ho eren per alguna cosa.
Però és veritat que ens hauríem de preguntar: Per què no tenim a Andorra una economia de serveis més especialitzats? O fins i tot indústria lleugera d’alt valor afegit?
Perquè hem fet molta feina, però no l’hem fet tota. Des d’un punt de vista fiscal i financer, tenim una economia homologada. Però moltes peces del nostre ordenament jurídic continuen sense homologar: La regulació de la qualitat industrial o la prestació de serveis especialitzats, per citar dos exemples.
I això és així perquè les nostres lleis són tan estranyes? No; si en el millor dels casos el que fem és copiar les directives europees. Però no sempre les copiem bé i gairebé mai ens reconeixen que les haguem aplicat bé.
Per això penso que un pas necessari avui és l’acord d’associació amb la Unió Europea. Perquè ens permetrà participar del mercat interior de la Unió. I perquè donarà un segell d’homologació definitiu al nostre ordenament jurídic.
Andorra és un país que costa d’explicar: Som a Europa, però no som Europa. Tenim acords amb la UE, però no fem part del mercat interior… A Liechtenstein aquest problema no el tenen; a Islàndia, tampoc; a Irlanda, encara menys. Perquè les directives i reglaments que surten de les institucions de la UE se’ls apliquen -amb les adaptacions que calgui en cada cas-, però se’ls apliquen.
I, evidentment, l’acord d’associació és un pas que aquí a Andorra fa por. Perquè la UE és un a estructura molt gran i molt complexa. Però jo, que ja tinc una edat, de passos d’aquests en què semblava que Andorra desapareixeria ja n’he viscut uns quants: Vaig néixer el 1956, el mateix any que es va fer per primer cop el Pessebre Vivent d’Engordany. Per donar-vos una idea del tipus de coses que fèiem en aquella època: Era l’Andorra del nylon i del duralex.
I l’Andorra del nyoln i del duralex -que va donar molts anys de prosperitat a moltes famílies- va semblar que se n’anava a la ruïna el dia que Espanya va entrar a la Comunitat Europea el 1986. Però no va ser així, perquè vam signar un acord duaner amb Europa el 1990 que ens va donar noves dècades de prosperitat per al comerç, per al turisme de neu i per a la banca.
Uns anys després, el 1997, vam tenir una crisi important pel contraban de tabac. Amb el govern espanyol del senyor Aznar. L’Albert Pintat, que avui ens acompanya, va viure en primera persona les negociacions. I també semblava que s’acabava el món si Andorra aprovava lleis per lluitar contra el contraban. I el món no es va acabar. I Andorra va seguir prosperant.
Uns anys més tard, el 2004, vam signar el conveni amb la UE sobre els rendiments de la fiscalitat de l’estalvi -que era un primer pas, important, en la cooperació fiscal-. I la banca andorrana va seguir prosperant sota aquell règim.
Després va arribar l’intercanvi d’informació fiscal: primer a demanda i després automàtic. I l’acord monetari per oficialitzar l’ús de l’euro el 2011. I l’obertura econòmica el 2012.
Amb cadascun d’aquests canvis, semblava que ens acostàvem a un riu que no sabríem creuar. Per no parlar de la Constitució de 1993, que ara tothom celebra, però pocs mesos abans del referèndum no estava gens clar el que sortiria.
Per tant, amb la perspectiva que em donen els anys, jo no tinc por a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Tinc clar què és el que volem preservar: la fiscalitat baixa, el model migratori, un sistema bancari propi… Però, a partir d’aquí, crec que ja hauríem d’estar treballant, tots plegats, pensant com continuarem sent competitius i pròspers dins del mercat interior de la Unió Europea.
Fa una dècada tots teníem por i pensàvem: ¿Andorra se’n sortirà en una economia oberta, amb una fiscalitat homologable i sense secret bancari? ¿Serem capaços de créixer? I ara el problema és que creixem massa i no sabem ben bé com ordenar aquest creixement.
Ens hem de posar a treballar per convertir el que avui són oportunitats en realitats i per transformar el que avui són obstacles en reptes i en reptes superats.
